Breu història de les xarxes socials
Com a artefacte social i cultural
Com a artefacte social i cultural
Parlar de xarxes socials no és parlar de tecnologia. És parlar d’hàbits, de temps, de llenguatge, de desig i de por. És parlar de com ens relacionem, de com ens mostrem i de com acabem pensant sense adonar-nos-en. Les xarxes no són una capa afegida a la vida quotidiana. Són part del medi on aquesta vida passa. Igual que una ciutat condiciona com camines, com mires i amb qui et creues, les plataformes digitals condicionen com parles, què valores i què ignores.
Durant anys s’han presentat com a eines. Eines neutrals, útils, opcionals. Però una eina s’agafa i es deixa. Un entorn, no. Les xarxes funcionen com un entorn perquè defineixen les regles del joc social: què té visibilitat, què queda fora, quin ritme és normal, quina emoció és premiada. No només faciliten accions, sinó que modelen comportaments. No només connecten persones, sinó que configuren expectatives sobre com ha de ser una relació, una opinió o una vida “interessant”.
El relat fundacional parlava de connectar persones. Era simple, amable, gairebé ingenu. Amb el temps, aquesta promesa es va desplaçar cap a una arquitectura molt més sofisticada: sistemes dissenyats per orientar decisions, retenir l’atenció, provocar reaccions i generar dependència. El centre ja no és la connexió, sinó la modulació del comportament. No importa tant amb qui et relaciones, sinó quant de temps et quedes, com reacciones i què deixes rastrejat.
Per això aquesta no és una història d’innovació en el sentit clàssic. No va d’aplicacions brillants ni de genialitat emprenedora. Va de desplaçaments de poder. De com el control ha passat del subjecte a la interfície, del criteri personal a l’algoritme, de la comunitat a la plataforma. De com decisions aparentment tècniques tenen conseqüències culturals profundes. Entendre l’evolució de les xarxes és, en el fons, entendre com hem anat cedint parts de la nostra autonomia a canvi de comoditat, visibilitat o pertinença.
Hui partim d’ací. No per demonitzar ni idealitzar, sinó per mirar amb lucidesa. Perquè només allò que es fa visible pot ser pensat. I només allò que es pensa pot ser, algun dia, transformat.
En els inicis, la xarxa no competia amb la vida social. La prolongava. El format era elemental: un perfil breu i una llista de contactes. Res més. No hi havia una narrativa contínua ni una necessitat constant d’actualitzar-se. El centre no era el contingut, sinó la relació. La tecnologia arribava després, com una capa funcional per a fer visible allò que ja existia fora de la pantalla.
L’abast era reduït i clarament comunitari. Xarxes menudes creixement lent, ús experimental. Entrar-hi tenia més a veure amb la curiositat que amb l’obligació social. No estar-hi no implicava desaparèixer. El valor no estava en la visibilitat massiva, sinó en el reconeixement mutu dins d’un cercle limitat. Encara no s’havia imposat la idea que calia “estar present” de manera contínua.
Culturalment, les relacions precedien la tecnologia. Primer hi havia el vincle, després el perfil. La identitat digital era discreta, funcional, gairebé administrativa. Ningú “performava” una vida. No hi havia audiència real, ni expectativa de validació pública. El perfil no era un aparador, sinó una targeta de visita ampliada. Mostrar-se massa no tenia sentit perquè no hi havia incentius per fer-ho.
Aquesta etapa és clau per entendre el que vindrà després perquè encara no existeix una economia de l’atenció estructurada. No hi ha mètriques visibles que ordenen el valor social. No hi ha recompenses constants. El temps no està fragmentat en microimpactes. La plataforma no necessita retenir-te, perquè no ha descobert encara com monetitzar la teua permanència.
Mirat amb perspectiva, no era una edat d’or ni un paradís perdut. Era una fase prèvia. Però també era un moment en què la tecnologia s’adaptava a les relacions, i no a l’inrevés. I aquest detall, aparentment menor, marca una diferència estructural amb tot el que vindrà després.
En aquesta etapa el perfil deixa de ser una simple extensió funcional i passa a convertir-se en un espai d’expressió. El format canvia radicalment: perfils personals totalment editables, estètiques lliures, colors, tipografies, música, imatges. El disseny ja no imposa ordre. L’usuari decideix. I ho fa sense manuals ni consensos visuals. Cada perfil és un territori propi, a vegades excessiu, a vegades incomprensible, però clarament intencional.
L’abast creix ràpidament, encara que de manera fragmentada. No hi ha una única plaça pública, sinó múltiples escenes solapades. Comunitats musicals, juvenils, culturals o d’afinitat conviuen sense un centre clar. La xarxa no aspira encara a ser universal. És expansiva, però no totalitzadora. S’hi entra per pertinença, no per inèrcia.
Culturalment, apareix un canvi decisiu: l’usuari controla la seua imatge pública. No només existeix en la xarxa, sinó que es representa. L’autoexpressió digital es converteix en un valor en si mateix. Mostrar gustos, estils, referents i estats d’ànim ja no és un subproducte de la relació, sinó una pràctica central. El perfil funciona com una declaració d’identitat, encara poc polida però intensament personal.
Aquesta llibertat expressiva té un cost evident: soroll, saturació i caos visual. No hi ha criteris compartits ni filtres de qualitat. El disseny no protegeix l’usuari de l’excés. Però aquesta mateixa manca d’ordre fa visible una cosa important: la identitat digital encara no està optimitzada. No respon a mètriques clares ni a recompenses sistemàtiques. És imperfecta, excessiva, a vegades ridícula, però genuïnament pròpia.
La tensió d’aquesta etapa no és entre usuari i plataforma, sinó entre expressió i llegibilitat. Tot es pot dir, però no tot es pot entendre. Encara no s’ha resolt com fer compatible la llibertat individual amb l’escala massiva. La solució vindrà després, i no serà neutral. Però en aquest moment, per primera vegada, internet ofereix un escenari on la identitat no només es declara, sinó que es construeix en públic. I això ja no tindrà marxa enrere.
Amb l’arribada del feed, la xarxa canvia de lògica. El perfil deixa de ser el centre de l’experiència i passa a ser un fons estable, quasi estàtic. El protagonisme l’assumeix una seqüència contínua d’actualitzacions. El format s’unifica: llista vertical, ordre cronològic, disseny net. S’acaba el caos visual i comença la normalització. La interfície ja no expressa qui ets, sinó com circula la informació.
L’abast es massifica. Les plataformes deixen de ser espais d’afinitat per convertir-se en infraestructures globals. Ja no s’hi entra per comunitat, sinó perquè “tothom hi és”. El feed permet escalar sense friccions: mateix format per a milions de persones, mateix ritme, mateixa jerarquia aparent. El disseny funciona com una promesa d’ordre enmig del creixement accelerat.
Culturalment, el canvi és profund. La vida es converteix en flux. Ja no importa tant construir una identitat coherent com mantenir una presència constant. El valor no està en el que eres, sinó en el que publiques. El centre del relat passa de “qui soc” a “què està passant ara”. L’experiència digital s’assembla cada vegada més a mirar passar el temps en forma d’actualitzacions.
Aquest desplaçament té conseqüències subtils però estructurals. El feed imposa un ritme. Tot és actual, tot és substituïble, tot té data de caducitat curta. El que no apareix en el flux pràcticament no existeix. El silenci es confon amb absència. La continuïtat narrativa de la vida queda fragmentada en moments compartibles.
El canvi clau és que el disseny comença a decidir què és rellevant. Encara no hi ha algoritmes complexos com els actuals, però ja hi ha una jerarquia implícita. L’ordre cronològic no és neutral: prioritza la novetat, penalitza la reflexió lenta, afavoreix la reacció immediata. El disseny actua com a filtre cultural sense presentar-se com a tal.
A partir d’ací, la xarxa ja no és només un espai on passen coses. És el lloc on s’aprèn què mereix atenció. I quan el disseny assumeix aquesta funció, la tecnologia deixa definitivament de ser un simple suport per a convertir-se en un agent actiu en la construcció de la realitat compartida.
Amb la consolidació del missatge breu i l’actualització constant, les xarxes entren definitivament en el règim del temps real. El format s’aprima fins al mínim indispensable: poques paraules, impacte immediat, circulació ràpida. No està pensat per a desenvolupar idees, sinó per a reaccionar. La plataforma ja no demana contingut elaborat, demana presència contínua.
L’abast es globalitza. El que abans era una conversa situada esdevé un flux simultani on tothom parla alhora. Es dissolen fronteres geogràfiques, temporals i contextuals. Un esdeveniment local pot generar una onada global en minuts. El discurs immediat es converteix en llengua franca digital, amb els seus propis codis i simplificacions.
Culturalment, s’imposa una jerarquia clara: opinió abans que reflexió. El valor està en dir alguna cosa ràpid, no necessàriament en dir-la bé. Pensar massa equival a arribar tard. El silenci es percep com a absència o desconnexió. El temps de la reflexió queda fora del ritme de la plataforma, i per tant fora del centre del debat.
Aquesta dinàmica genera una confusió progressiva entre presència i importància. El que és visible sembla rellevant. El que circula molt sembla significatiu. La intensitat de la reacció es confon amb la qualitat del contingut. El criteri es desplaça de l’argument al volum, de la consistència a l’impacte.
L’efecte social és una acceleració constant del debat públic. Les discussions esdevenen més breus, més reactives i més polaritzades. La complexitat es percep com una nosa. Els matisos penalitzen la circulació. El format no només condiciona què es diu, sinó què resulta viable dir.
Aquesta etapa consolida una transformació profunda: la conversa pública deixa de ser un espai de construcció lenta de sentit i passa a funcionar com un mercat d’opinions instantànies. No perquè la gent haja deixat de pensar, sinó perquè el disseny del temps real fa que pensar siga estructuralment inconvenient.
En aquest període, la imatge deixa de ser un complement i es converteix en el llenguatge central de les xarxes socials. El format prioritza la fotografia i el vídeo curt, pensats per a un consum ràpid i intuïtiu. El text es redueix a peu de foto, a comentari accessori. La comunicació ja no passa tant per explicar com per mostrar. El disseny afavoreix l’impacte visual immediat i penalitza qualsevol forma de densitat.
L’abast creix de manera exponencial gràcies al mòbil. Les xarxes s’integren en la vida quotidiana a través de dispositius sempre a la butxaca, sempre encesos. La càmera esdevé una extensió del cos. Fotografiar i enregistrar deixa de ser una acció excepcional per a convertir-se en un gest rutinari. Tot és potencialment publicable.
Culturalment, s’imposa una nova lògica: viure per a mostrar. L’experiència no s’acaba en ser viscuda, necessita ser compartida per completar-se. La quotidianitat es transforma en material narratiu. Menjar, viatjar, entrenar, descansar o celebrar ja no són només actes, sinó continguts en potència. La vida es fragmenta en escenes pensades per a ser vistes.
Aquesta estètica aparentment amable té un cost ocult. La comparació constant esdevé estructural. No es compara una experiència puntual, sinó una vida editada amb una altra vida editada. El resultat és una percepció distorsionada de la normalitat. Certs cossos, estils de vida i maneres d’estar al món es converteixen en referents implícits, mentre altres queden invisibilitzats.
La normativització no arriba per imposició directa, sinó per repetició. El disseny premia allò que encaixa amb uns patrons visuals determinats i penalitza el que se’n desvia. Sense necessitat de discurs explícit, la imatge construeix un imaginari compartit sobre què és desitjable, acceptable o digne de ser mostrat.
En aquesta etapa, les xarxes deixen de ser només un espai de comunicació per a convertir-se en una màquina de produir mirades. Mirar i ser mirat passa a ser una activitat central. I quan la mirada es converteix en mesura de valor, la identitat queda sotmesa a criteris estètics que semblen naturals, però que responen a decisions de disseny molt concretes.
Amb la generalització de les stories, el format fa un altre gir decisiu. Pantalla completa, vertical, contingut que dura unes hores i desapareix. La interfície elimina gairebé tot el context: no hi ha pàgina, no hi ha arxiu visible, no hi ha recorregut. Només hi ha una successió de fragments que s’activen amb un gest mínim. Mirar esdevé lliscar. Consumir esdevé instintiu.
L’abast es manté massiu, però el consum es fragmenta. Ja no hi ha una entrada clara ni una sortida definida. Les stories s’insereixen en qualsevol moment del dia, en pauses curtes, en intervals morts. No reclamen atenció profunda, sinó presència intermitent. El temps d’ús es reparteix en microconsums que, sumats, ocupen una part creixent del dia.
Culturalment, s’imposa el present com a única temporalitat rellevant. El que no passa ara perd valor. El contingut no està pensat per a ser recordat, sinó per a ser vist abans que desaparega. Això redueix la pressió de la permanència, però també desactiva la memòria. No cal elaborar, ni revisar, ni assumir conseqüències a llarg termini. Tot és provisional, encara que el rastre de dades no ho siga.
Aquest format afavoreix l’impuls. Publicar esdevé un reflex, no una decisió meditada. El gest importa més que el contingut. Mostrar que hi eres, que hi estàs, que continues actiu. El silenci prolongat torna a ser sospitós. No cal dir res important, només cal no desaparèixer del tot.
La paradoxa central és que allò que desapareix genera més dependència. La caducitat crea urgència. La por a perdre’s alguna cosa activa una vigilància constant. Encara que el contingut siga trivial, el fet que siga temporal el converteix en reclam. L’efímer no allibera, enganxa.
Amb aquesta etapa, les xarxes deixen de funcionar com a arxiu de vida i passen a operar com a flux d’instantànies sense continuïtat. El relat es dissol en una successió de presents. I quan el temps queda reduït a una cadena d’ara mateix, pensar en termes de procés, trajectòria o sentit esdevé cada vegada més difícil. El disseny no només accelera el consum. Redefineix la manera com experimentem el temps.
En aquest punt es produeix el canvi més profund i menys visible de tota la història de les xarxes socials. El format deixa de basar-se en allò que tries seguir i passa a organitzar-se al voltant d’un feed infinit governat per recomanacions. No hi ha principi ni final. No cal buscar res. El contingut arriba sol, ajustat en temps real al teu comportament. La interfície ja no pregunta, assumeix.
L’abast esdevé total. Ja no cal una xarxa social explícita, ni una comunitat, ni tan sols una llista de contactes. Pots consumir durant hores sense conèixer ningú, sense interactuar amb cap persona concreta. El contingut es desacobla de les relacions. El que importa no és qui parla, sinó què encaixa amb el teu patró de consum.
Culturalment, això implica un desplaçament radical: ja no seguim persones, consumim patrons. El feed no reflecteix interessos declarats, sinó comportaments observats. Cada pausa, cada repetició, cada gest mínim es converteix en dada. El sistema no necessita que sàpigues què vols. Ho infereix. I a partir d’ací, decideix per tu què té sentit mostrar-te.
L’algoritme substitueix progressivament el criteri. No perquè pense millor, sinó perquè decideix abans. La selecció deixa de ser conscient i passa a ser automàtica. El que apareix en pantalla sembla neutral, però és el resultat d’una optimització constant orientada a maximitzar temps, intensitat emocional i retenció. El gust es modela mentre creus que simplement estàs consumint.
El canvi de poder és clar: decisió opaca i personalització radical. No hi ha explicacions comprensibles ni possibilitat real de supervisió. Cada persona veu un món lleugerament diferent, adaptat al seu perfil invisible. Aquesta fragmentació no és només cultural, és epistemològica. Ja no compartim un mateix espai informatiu, encara que utilitzem la mateixa plataforma.
Amb el gir algorítmic, les xarxes deixen de ser espais on circula informació i passen a funcionar com a sistemes de modulació del comportament. No es limiten a mostrar el que existeix, sinó que orienten què és probable que vulgues veure, sentir i repetir. El poder ja no està en publicar, ni tan sols en destacar, sinó en decidir silenciosament què entra en el camp de visió de cadascú.
És el moment en què la pregunta deixa de ser “a qui segueixes?” i passa a ser “què estan aprenent de tu mentre mires?”. I aquesta pregunta ja no és tecnològica. És cultural, política i profundament humana
En l’etapa actual, les xarxes socials ja no evolucionen: es repliquen. El format es clona fins a la indiferenciació. Mateix feed vertical, mateix vídeo curt, mateix gest, mateixa lògica de recomanació. Canvia el logotip, però no l’experiència. Les plataformes deixen de competir per oferir visions diferents del món i passen a competir pel mateix recurs escàs: segons d’atenció.
El contingut circula cada vegada més descontextualitzat. Ja no importa d’on ve, ni qui el produeix, ni en quin marc té sentit. Tot apareix tallat, reutilitzat, desancorat. Una peça pot saltar d’una plataforma a una altra sense perdre eficàcia perquè el format ja no necessita context. Només estímul. El contingut és autònom, intercanviable, prescindible.
L’abast arriba a un punt de saturació absoluta. No hi ha fora. No hi ha descans simbòlic. Tot pot ser contingut i tot pot arribar a tothom, però això no genera comunitat. Genera soroll. L’excés no amplia el sentit, el dissol. Veure molt no implica entendre més. Sovint implica el contrari.
Culturalment, s’imposa una relació feble amb persones i una relació intensa amb continguts. No seguim trajectòries, consumim impactes. No sostenim vincles, reaccionem a estímuls. La interacció és constant, però superficial. El “social” queda reduït a un conjunt de gestos mínims: mirar, reaccionar, passar al següent.
En aquest escenari, el jo es redefineix com a node de dades. No tant com a subjecte que parla, sinó com a perfil que genera rastre. Cada acció alimenta sistemes que aprenen, segmenten i anticipen. La identitat ja no es construeix només des de dins cap a fora, sinó també des de fora cap a dins, a partir del que el sistema infereix i et retorna amplificat.
El resultat és una atenció esgotada i un sentit dispers. Costa mantenir el fil, aprofundir, habitar el silenci. Tot convida a passar ràpid, a no quedar-se, a no comprometre’s massa amb res. Les xarxes funcionen a ple rendiment, però les persones arriben cansades. No per manca de contingut, sinó per excés de sollicitació.
Aquest moment no és un col·lapse, però sí un límit. Les plataformes són més eficients que mai, però menys significatives. Ho mostren tot, però expliquen poc. I en aquesta desconnexió entre intensitat i sentit es juga una de les tensions culturals més importants del present digital. No la desaparició de les xarxes, sinó la pèrdua de comunitat dins d’elles.
Arribats ací, no toca donar receptes ràpides ni llistes d’hàbits saludables digitals. Això seria repetir la lògica que ha generat el problema. El que cal és criteri. I el criteri no s’instal·la, s’aprèn. Es construeix amb lectura crítica, amb distància i amb consciència dels mecanismes que operen sota la superfície amable de les interfícies.
El primer pas és aprendre a llegir els formats com a discursos. No preguntar només què es diu, sinó com està dissenyat perquè ho mires, quant dura, què et demana que faces després. Cada format porta implícita una manera d’estar al món: el vídeo curt accelera, el feed infinit dispersa, l’efímer banalitza el temps. Llegir formats és entendre que la forma no acompanya el contingut, el dirigeix.
El segon pas és entendre el disseny com a ideologia. No com una conspiració, sinó com un conjunt de decisions que prioritzen uns valors sobre altres. El que es premia, el que s’oculta, el que resulta incòmode. Quan una plataforma dificulta l’aturada, penalitza el silenci o desincentiva el context, no és un error. És una opció política traduïda en interfície. I tota ideologia que no es fa explícita tendeix a naturalitzar-se.
El tercer pas és recuperar temps, context i intenció. Temps per a pensar abans de reaccionar. Context per a entendre abans de jutjar. Intenció per a decidir quan parlar i quan no. Aquesta recuperació no és nostàlgica ni tecnòfoba. És una manera de reequilibrar una relació que s’ha tornat asimètrica. No es tracta d’eixir de les xarxes, sinó de deixar de funcionar només al seu ritme.
Des d’ací, aquesta mirada esdevé especialment rellevant en l’àmbit educatiu i social. No com a assignatura tècnica, sinó com a alfabetització cultural contemporània. Llegir el món avui implica saber llegir plataformes, algoritmes, formats i economies de l’atenció. A l’aula, en la formació professional, en la intervenció comunitària, aquestes reflexions poden funcionar com a base per a obrir preguntes, no per a tancar debats.
La resistència cultural digital no és heroica ni espectacular. És quotidiana, lenta i sovint invisible. Consisteix a no acceptar com a natural allò que ha sigut dissenyat. A recordar que si el disseny pot modelar comportaments, també pot ser qüestionat. I que recuperar criteri no és anar contra la tecnologia, sinó tornar a posar-la en el seu lloc: al servei de la vida, i no al revés.