Una de les confusions habituals quan parlem de violència en la societat actual és assumir que vivim una escalada sense precedents. Les dades criminològiques i la memòria històrica no sostenen aquesta idea de manera clara. El que sí que ha canviat de forma notable és la nostra sensibilitat davant la violència i la manera com la detectem, la nomenem i la denunciem.
Conductes que fa trenta o quaranta anys eren normalitzades o invisibilitzades avui són identificades com a violentes. L’aparició i consolidació de conceptes com microviolències, violència simbòlica o violència reputacional no indiquen necessàriament que aquestes pràctiques siguen noves, sinó que el llindar social de tolerància ha baixat. Això és, en si mateix, un indicador de progrés democràtic i de consciència cívica.
En aquest context, l’augment de denúncies relacionades amb la violència, especialment en entorns digitals, no pot interpretar-se automàticament com un augment equivalent de la violència real. Sovint reflecteix una major capacitat de reconéixer-la, de posar-li nom i d’activar mecanismes de resposta. Confondre denúncia amb incidència real porta a lectures alarmistes que no ajuden a comprendre el fenomen ni a intervenir-hi de manera eficaç.
A més, la violència no és un bloc homogeni. Conviuen formes clàssiques, visibles i fàcilment identificables amb altres de més difuses, persistents i estructurals. La societat actual no és menys violenta perquè haja eliminat el conflicte, sinó perquè ha desplaçat, reconfigurat i problematitzat la violència. I és justament en aquest desplaçament on les pantalles tenen un paper central.
Del carrer a la pantalla
La violència no ha desaparegut de l’espai públic, però ha canviat de territori. Allò que abans es concentrava en el carrer, l’escola, el camp de futbol o l’entorn laboral, avui no s’acaba quan s’acaba la interacció presencial. Les pantalles prolonguen el conflicte, l’amplifiquen i, sobretot, l’allarguen en el temps.
Aquest desplaçament té conseqüències importants. En l’àmbit presencial, la violència estava limitada per factors físics, temporals i socials: la presència d’adults, la mirada del grup, el cansament, la necessitat de tornar a casa. En l’entorn digital, aquests límits es dilueixen. La violència pot ser asincrònica, persistent i acumulativa. Un missatge, una imatge o un rumor poden continuar circulant hores, dies o mesos després, sense que la persona afectada tinga capacitat real de control.
Apareixen així noves formes de violència que no requereixen contacte físic però que poden tindre un impacte profund: la violència reputacional, l’assetjament col·lectiu, la humiliació pública o la difusió de continguts descontextualitzats. Aquestes pràctiques no són anecdòtiques ni residuals, i afecten tant menors com persones adultes. La diferència principal és que, a diferència del conflicte presencial, no s’esgoten: queden registrades, indexades i potencialment reactivables.
Cal subratllar que aquest canvi de lloc no implica necessàriament un augment automàtic de l’agressivitat individual. El que canvia és l’ecosistema. Les pantalles no creen el conflicte, però el transformen. El fan més visible, més accessible i, en alguns casos, més difícil de gestionar emocionalment. El malestar que genera no prové només de la violència en si, sinó de la sensació d’indefensió davant d’un entorn que no s’apaga.
Entendre aquest desplaçament és clau per evitar errors habituals: culpabilitzar exclusivament les persones, idealitzar el passat o reduir el problema a una qüestió de caràcter individual. El conflicte continua sent social, però ara es juga en un espai dissenyat i regulat per interessos tecnològics i econòmics que no són neutrals.
Per què les pantalles amplifiquen el pitjor
Per a entendre la relació entre violència i pantalles cal mirar menys el contingut i més l’arquitectura del sistema que el distribueix. Les principals plataformes digitals funcionen amb algoritmes orientats a maximitzar el temps de permanència. No busquen convivència, ni veracitat, ni benestar col·lectiu. Busquen atenció.
En aquest context, la violència, el conflicte i la polarització són recursos extremadament eficients. Capten la mirada, generen reaccions immediates i provoquen respostes emocionals intenses. Açò no significa que les plataformes “vulguen” explícitament fomentar l’odi, però sí que premien sistemàticament allò que el genera, perquè funciona millor en termes d’interacció.
És important ser rigorosos: no existeix evidència científica sòlida que establisca una relació causal directa entre el consum de continguts violents i l’augment generalitzat de la violència social. Aquesta idea ja va aparéixer amb el cinema, la televisió i els videojocs, i no s’ha pogut demostrar de manera consistent. El que sí que s’ha observat és una altra cosa més subtil i més rellevant: la desinhibició.
Les pantalles redueixen els mecanismes de control social que operen en la interacció presencial. No veiem la reacció completa de l’altra persona, no percebem amb claredat el dany causat i no rebem feedback immediat del grup. Aquesta combinació facilita conductes que, fora de la pantalla, moltes persones no adoptarien. No perquè siguen més violentes, sinó perquè els frens són més febles.
A més, la frontera entre violència i odi esdevé difusa. Missatges que no contenen amenaces explícites poden contribuir a processos de deshumanització, estigmatització o exclusió. Quan aquests missatges són amplificats per algoritmes, deixen de ser expressions individuals i passen a formar part d’un clima narratiu que normalitza la desconfiança, la por i la hostilitat.
El problema, per tant, no és només què es diu o què es mostra, sinó com circula, amb quina intensitat i amb quins incentius. Les pantalles no inventen l’agressivitat humana, però la reorganitzen dins d’un sistema que converteix l’emoció intensa en valor econòmic. I en aquesta equació, la violència és rendible.
Denúncies, delictes i retirada de continguts
Les dades disponibles obliguen a fugir tant del pànic moral com de la banalització. El que mostren no és una explosió caòtica de violència, sinó un desajust creixent entre el que es denuncia i el que les plataformes estan disposades a assumir com a problema.
D’una banda, els observatoris especialitzats en discurs d’odi i discriminació han detectat un increment molt significatiu de missatges d’odi en entorns digitals, amb repunts clars en períodes recents. En alguns casos, les dades apunten a una duplicació de la incidència en trimestres concrets de 2025 respecte a períodes anteriors. Açò no pot desvincular-se del context social i polític, però tampoc del funcionament algorítmic de les plataformes, que tendeixen a amplificar continguts polaritzadors.
Pel que fa als delictes digitals, el panorama és més matisat del que sovint es presenta. Aproximadament el 90 % dels delictes comesos en entorns digitals són de caràcter econòmic: estafes, fraus, suplantacions d’identitat. No obstant això, la dada rellevant és una altra: els delictes no econòmics relacionats amb amenaces, coaccions, insults i assetjament han experimentat un increment al voltant del 25 %. És en aquest segment on la violència digital, entesa en sentit ampli, mostra una tendència preocupant.
Aquest augment es produeix, a més, en paral·lel a un fenomen aparentment contradictori: la reducció de la taxa de retirada de continguts denunciats per part de les plataformes. Entre 2024 i 2025, totes les grans xarxes socials han disminuït el percentatge de continguts retirats després de ser bloquejats o denunciats pels usuaris. En el cas de TikTok, la taxa de retirada ha passat aproximadament del 69 % al 49 %. En altres plataformes, especialment nord-americanes, els percentatges se situen habitualment entre el 20 % i el 30 %. En el cas de X, la retirada de continguts denunciats tendeix cap a la insignificança, com a conseqüència d’una política explícita de llibertat d’expressió sense filtres rellevants.
Aquestes dades poden interpretar-se de diverses maneres, no excloents. D’una banda, pot indicar que les persones usuàries estan desenvolupant més criteri i denuncien més continguts problemàtics. De l’altra, pot reflectir una relaxació deliberada dels estàndards de moderació per part de les plataformes, ja siga per motius ideològics, econòmics o de reducció de costos. En qualsevol cas, el resultat és el mateix: més continguts problemàtics circulant durant més temps.
Aquesta combinació d’augment de denúncies, creixement dels delictes no econòmics i descens de la resposta de les plataformes configura un escenari de risc. No perquè la violència digital siga inevitable, sinó perquè els mecanismes comunitaris de control estan sent debilitats en un entorn que ja és estructuralment propens a amplificar el conflicte.
El miratge de la solució fàcil
Davant la inquietud social que generen la violència digital i l’exposició a continguts agressius, la prohibició apareix sovint com una resposta ràpida i aparentment contundent. Limitar l’accés a les xarxes socials per edat transmet la sensació d’acció immediata. El problema és que confón regulació amb solució.
Les xarxes socials ja estaven formalment prohibides a menors de 14 anys. Aquesta prohibició no ha evitat que una part molt significativa de la infància i l’adolescència hi accedisca. Elevar el límit a 16 anys difícilment alterarà el patró de fons. Les normes legals, quan no van acompanyades de mecanismes educatius, socials i culturals, tendeixen a diluir-se en la pràctica quotidiana.
El risc principal de la prohibició no és tant la seua ineficàcia com els efectes col·laterals que genera. En primer lloc, crea una comoditat política: permet presentar una mesura visible sense abordar els factors estructurals del problema. En segon lloc, genera una comoditat educativa i familiar: si alguna cosa està prohibida, sembla que ja no cal explicar-la, ni acompanyar-la, ni treballar-la. Finalment, transmet un missatge implícit perillós: que el problema són les persones joves, no l’ecosistema digital que totes les edats habiten.
La prohibició, a més, parteix d’una concepció simplista de la maduresa. L’edat biològica no coincideix necessàriament amb la maduresa emocional, cognitiva o social. Hi ha adolescents amb una capacitat crítica elevada i persones adultes amb una vulnerabilitat digital molt alta. Reduir l’accés per edat pot deixar intactes, o fins i tot agreujar, altres formes d’exposició i dependència.
Un altre efecte poc considerat és el desplaçament del problema. Quan l’accés es prohibeix formalment, es busquen vies alternatives, sovint menys supervisables i amb menys garanties. A més, es corre el risc de legitimar un model de control basat en la identificació massiva, la verificació d’edat i l’ús de dades personals sensibles, amb implicacions greus per a la privacitat i els drets digitals.
Prohibir pot ser necessari en alguns àmbits concrets, però no pot substituir l’educació. Sense educació digital crítica, la prohibició actua com una solució aparentment protectora que, en realitat, deixa les persones desarmades davant el mateix entorn quan finalment hi accedeixen. I hi accediran.
No només la infància
El debat públic sobre violència i pantalles tendeix a focalitzar-se quasi exclusivament en la infància i l’adolescència. Aquesta mirada, tot i ser comprensible, és incompleta. La vulnerabilitat digital no és una qüestió estrictament d’edat, sinó de context, competències i situació vital.
Les persones majors constitueixen un dels col·lectius més exposats a determinades formes de violència digital. Disposen, en general, de més poder adquisitiu, consumeixen moltes hores de pantalles i, sovint, tenen menys formació específica en entorns digitals. Açò les converteix en objectiu prioritari de fraus, manipulació emocional, desinformació i estafes, que representen la major part dels delictes digitals. La violència, en aquests casos, és principalment econòmica, però també psicològica i relacional.
També hi ha una vulnerabilitat específica vinculada a situacions de soledat, dependència emocional o fragilitat psicosocial. Les pantalles poden oferir companyia, reconeixement i sentit de pertinença, però també poden intensificar processos de dependència, exposició a discursos d’odi o dinàmiques de manipulació. Aquestes vulnerabilitats travessen totes les edats.
D’altra banda, les persones neurodivergents o amb perfils cognitius no normatius poden trobar en les pantalles un espai d’accés a informació, comunitat i validació que no sempre tenen en l’entorn presencial. Al mateix temps, poden ser més sensibles a determinades dinàmiques d’hiperestimulació, dependència o desinhibició social. Reduir el debat a una lògica de protecció paternalista invisibilitza tant els riscos com els beneficis reals que aquests entorns poden tindre per a col·lectius diversos.
La infància i la joventut, evidentment, necessiten acompanyament específic. Però posar tot el focus en elles desresponsabilitza l’entorn adult i evita abordar una qüestió incòmoda: moltes pràctiques problemàtiques en pantalles estan modelades, tolerades o directament reproduïdes per persones adultes. Les pantalles no són només un problema “dels joves”, sinó un espai compartit amb normes febles i responsabilitats difuses.
Reconéixer aquesta diversitat de vulnerabilitats és clau per dissenyar respostes eficaces. Sense aquesta mirada àmplia, qualsevol política pública o iniciativa educativa corre el risc de ser parcial i, en última instància, injusta.
Quan humiliar dona audiència
Una part rellevant de la violència mediàtica actual no es presenta com a agressió directa, sinó com a entreteniment. Reality shows, tertúlies crispades, infoespectacle i determinats formats digitals comparteixen una mateixa lògica: convertir el conflicte, la humiliació i l’exposició emocional en producte consumible.
Aquest mecanisme no és nou. Té antecedents clars en la televisió de finals del segle XX, però avui opera amb més intensitat, més continuïtat i menys fricció moral. La diferència principal no és el contingut, sinó el context: la multiplicitat de pantalles, la fragmentació de l’audiència i la circulació incessant de fragments fora del seu marc original.
En molts d’aquests formats, la violència no es mostra com a tal. Apareix disfressada de joc, de debat, de “sinceritat” o d’experiment social. La humiliació pública, la invasió de la intimitat o la degradació simbòlica de les persones participants es justifica sota la idea que “tothom hi entra voluntàriament”. Aquesta justificació ignora una qüestió clau: el disseny deliberat de situacions de vulnerabilitat, mitjançant càstings orientats a la intensitat emocional, la fragilitat o el conflicte.
El resultat no és necessàriament que l’audiència imite aquestes conductes de manera directa. El que sí que es produeix és una reducció progressiva de l’empatia i una normalització del sofriment alié com a espectacle. La violència deixa de ser un problema social i es converteix en un recurs narratiu. El dany ja no importa tant com la reacció que genera.
Aquesta lògica també s’ha infiltrat en l’àmbit informatiu. Determinades tertúlies i programes d’actualitat adopten estructures pròpies del combat: posicions enfrontades, escenografies polaritzades, temps d’intervenció dissenyats per a la confrontació. El conflicte no s’analitza, s’escenifica. I aquesta escenificació té un efecte acumulatiu sobre la percepció social: reforça la idea que la discrepància és incompatibilitat, que l’altre és una amenaça i que la discussió només pot resoldre’s per imposició.
Aquest tipus de violència mediàtica no deixa ferides visibles, però erosiona el teixit relacional. Alimenta la desconfiança, la inseguretat i una mirada cínica sobre la convivència. Quan tot es converteix en espectacle, el patiment perd gravetat i la responsabilitat es dilueix.
Educació digital crítica, no cosmètica
Si prohibir no resol el problema i l’espectacularització l’agreuja, cal posar el focus en allò que sí que ha demostrat capacitat transformadora: l’educació digital crítica. No com a assignatura accessòria ni com a campanya puntual, sinó com a competència ciutadana bàsica.
Educar digitalment no és ensenyar a usar dispositius. Això ja ho fa el mercat. És aprendre a interpretar, contextualitzar i decidir en un entorn saturat d’estímuls. Implica comprendre com es construeixen les narratives visuals, què fa un enquadrament, una edició, una música o un tall de pla. Implica saber que una imatge no és mai neutra i que la forma condiciona el fons.
Una part fonamental d’aquesta educació és entendre el funcionament dels algoritmes. No des d’una perspectiva tècnica, sinó cívica: saber que allò que apareix en pantalla no és el reflex del món, sinó el resultat d’un sistema d’optimització de l’atenció. Aquesta consciència redueix la sensació de fatalitat i permet recuperar marge d’acció personal i col·lectiva.
L’educació digital crítica també inclou aprendre quan no parlar per pantalla. Hi ha conflictes, emocions i desacords que empitjoren quan es gestionen de manera asincrònica, sense context ni llenguatge no verbal. Saber distingir què es pot escriure, què cal parlar i què convé aturar és una habilitat clau per a la convivència digital.
Un altre element central és la capacitat de crear. Vivim en un ecosistema on ja no som només receptors, sinó productors constants de contingut. Sense eines mínimes per crear de manera conscient, la ciutadania queda reduïda a un paper passiu davant narratives que no controla. Crear no és només expressar-se, és comprendre millor com funcionen els missatges que consumim.
Aquesta educació ha d’arribar a totes les edats. Infància i joventut, però també persones adultes i majors. Les disrupcions digitals no han estat graduals, han sigut acumulatives. Internet, les xarxes socials i ara la intel·ligència artificial han arribat més ràpid que la capacitat social per entendre-les. Pretendre que l’experiència vital substitueix la formació és una ficció perillosa.
Finalment, l’educació digital crítica no elimina la violència, però en redueix l’impacte, reforça els mecanismes d’autocontrol i millora la capacitat col·lectiva de resposta. No és una solució màgica, però és l’única que no deixa les persones indefenses davant un entorn dissenyat per captar-les.
La violència en les pantalles no és un accident ni una desviació puntual. És el resultat d’un ecosistema comunicatiu dissenyat sense criteris de benestar col·lectiu, on les responsabilitats s’han fragmentat fins a diluir-se. Afrontar-la exigeix assumir que no hi ha solucions individuals per a problemes estructurals.
Les institucions públiques tenen una responsabilitat clara. Regular no és només prohibir, sinó establir marcs exigents, dotar-los de recursos i garantir mecanismes de supervisió reals. Sense inversió en educació digital, sense suport a projectes comunitaris i sense capacitat sancionadora efectiva sobre les plataformes, la regulació esdevé retòrica. La defensa dels drets digitals no pot quedar subordinada a la lògica del mercat ni a l’agenda curta del cicle polític.
Les plataformes tecnològiques, per la seua banda, no poden continuar escudant-se en una neutralitat fictícia. Decideixen què es veu, quan es veu i amb quina intensitat. Açò les converteix en actors amb poder editorial, encara que no vulguen reconéixer-ho. Assumir responsabilitat implica transparència algorítmica, criteris clars de moderació, resposta efectiva a les denúncies i renúncia a models de negoci basats en l’explotació de la tensió, la por o l’odi.
L’àmbit educatiu i social té un paper central. No com a corretja de transmissió de normes, sinó com a espai de construcció de criteri. L’educació digital crítica ha de formar part dels projectes educatius, dels programes de formació permanent i de les polítiques culturals. No com un afegit, sinó com una competència transversal per a la vida democràtica.
Les famílies no poden carregar soles amb aquesta responsabilitat. L’acompanyament és necessari, però només funciona quan hi ha alternatives reals, suport institucional i un relat compartit que no culpabilitze ni infantilitze. Sense això, la gestió de les pantalles es converteix en una lluita desigual i sovint frustrant.
Finalment, hi ha una responsabilitat que no es pot delegar: la responsabilitat ciutadana. Exigir drets, denunciar abusos, no participar en dinàmiques d’humiliació, revisar els propis hàbits de consum i comunicació. La convivència digital no es construeix només amb lleis ni amb tecnologies, sinó amb criteri col·lectiu.
Violència i pantalles no és un problema tècnic ni generacional. És un repte democràtic. Afrontar-lo implica entendre’l, qüestionar-lo i actuar-hi des d’una visió compromesa, crítica i compartida. Sense ingenuïtats, però també sense renúncies.